Remigi Roure va guanyar el VI concurs literari de Castellbisbal amb una història sobre un soldat republicà que deserta i, després d’una fugida, acaba a Castellbisbal, a una barraca de vinya on espera que acabi la guerra. El relat no dóna pistes ni referències però en aquesta entrevista, l’autor ens explica que la gran majoria esta basat en fets reals ja que és una part de la història de la seva família.

Va ser la primera vegada que participa al concurs, oi? Què li va passar pel cap quan va saber que era el guanyador?

Sí, no m’hi havia presentat mai i quan vaig sentir que llegien un fragment del meu text, em vaig quedar clavat a la cadira, no m’ho esperava gens. M’havia agafat com un repte el participar i, en això, hi entra anar a l’acte, fer tot el procés, però no comptava amb guanyar. El primer que penses és que han valorat molt bé el teu relat i com no saps el que han escrit els altres, et preguntes: segur que me’l mereixo?

Havia escrit alguna cosa abans?

Només contes però en clau d’humor, per a família i amics, que els entregues el dia de Nadal  com a felicitació i aquesta vegada vaig decidir-me a fer-ne un per al certamen literari però era molt diferent al que havia fet fins ara.

La història que explica és real?

Sí, molta gent m’ho ha preguntat i m’han demanat què hi ha de cert. La veritat és que la gran majoria ho és, és la història del germà de la meva àvia. Al Maties, el protagonista, el van cridar amb la lleva del biberó i va lluitar al front de Lleida fins que va decidir desertar. Després d’unes quantes aventures va arribar a Castellbisbal i es va amagar a la barraca de la meva família, de Cal Rata, on es va amagar durant uns dies. Això, tot és cert, encara que en cap cas dic que els protagonistes son de Cal Rata, ja que havia de ser anònim.

Ho explica a partir del seu testimoni?

No. Ell, de fet, no en va voler parlar mai i la seva dona, que encara és viva, no en recorda massa detalls pel que algunes coses com els seus pensaments o el que va fer en els moments en que estava sol a la barraca, els vaig haver d’imaginar posant-me en la seva pell.

Després, tota la fugida, l’arribada a Castellbisbal i els fets dels darrers dies de la guerra els he investigat, estan tots documentats i coincideixen amb la cronologia dels combats. Tot i que moltes son certes, les escenes personals son les que he hagut d’inventar en major mesura.

Què li ha semblat a la dona del Maties?

Encara no l’ha llegit ja que ho tenia en secret. Els meus informadors van ser la meva mare, el meu tiet i les meves tietes i cap d’ells l’ha llegit. Vaig demanar informació però volia guardar el secretisme fins després del concurs. Si hi ha alguna errada, segurament hauré de demanar disculpes però la veritat és que és molt complicat concretar tant amb fets tant llunyans. Quan fas ficció tot és més fàcil però quan expliques la vida de persones has d’ajustar molt per fer-ho molt bé. Però a mi m’interessava treballar més els sentiments que els fets concrets.

La trobada amb el germà també és certa?

Sí, la trobada és certa i és un d’aquests episodis curiosos ja que el Maties, que fugia amagant-se de tothom per no ser reconegut, va i es topa amb el seu germà! En canvi, els dos fills de Can Rata, el meu avi i el seu germà, resulta que van passar tota la guerra en el mateix batalló a l’Ebre i no ho van saber fins que van ser aquí després de la Guerra. Una altra coincidència, i que donaria per a un altre relat és la història del Manel, un dels dos germans, que després de quedar darrere del front, al bàndol franquista, va tornar a casa a peu i sense ni cinc per acabar arribant a la mateixa barraca on arriba el Matias.

On és la barraca? Al text no queda massa clar.

És la barraca de vinya de Can Campanyà, que estava on ara hi ha l’Herpasa o sota la fàbrica de menjar per animals de la Nestlé, l’antiga Nido. No en vaig donar més detalls pel mateix motiu que no indico que els pagesos que troben en Maties son de Cal Rata però també serveix per a donar nom al relat. En Campanya és com signaven els soldats que eren al front però també és una pista sobre el nom de la barraca.

Com es va inspirar per descriure la barraca?

Vaig anar a la barraca de vinya de Ca n’Elias, al costat de la carretera de Terrassa. Hi vaig anar i hi vaig passar una estona per mirar d’entendre com es va sentir el Matias, com la veia, etc.

Per què tant protagonisme a la barraca?

M’ha anat bé ubicar bona part de l’acció a la barraca ja que de pas, he pogut explicar com eren aquests llocs, una de les meves passions. M’apassionen aquestes construccions tradicionals i estic buscant totes les que queden a Castellbisbal. Tenim més mostrari del que ens podem imaginar. Des de barraques de pedra seca, a fetes amb totxos o directament excavades a les parets de roca. Cada mes en descobreixo o me n’ensenyen una de nova!

Publicat el 5 de maig de 2014 a les 13:00 per Vicenç Moliné al 772.cat